Fins ara, he
destacat la importància de l'ús a nivell educatiu de les TIC, així com de la competència digital i la
multialfabetització, de la Web 2.0 aplicada a l'escola,... però no ha sigut fins aquest moment (malgrat haver tractat la temàtica de les lleis al primer curs), quan
m'he pogut adonar que tot això és possible per l'evolució de la legislació i
normativa educativa a nivell d'aula i de centre, i per la incorporació de plans
estatals en matèria tecnològica entre altres, en el transcurs de la història.
Per tant, a partir dels aprenentatges obtinguts, analitzaré aquesta temàtica formulant-me:
És l'aplicació de noves lleis i normatives tecnològiques a la realitat escolar
per part dels polítics, que fan possible avançar cada cop més, i/o són els
docents els que a partir del coneixement de la situació actual, han de demanar
canvis en la legislació, i no deixar-ho en mans d'uns polítics aïllats de la
realitat educativa?
Manuel Area Moreira (2006) en Veinte años de
políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y
comunicación al sistema escolar,
ens
reflecteix les diverses fluctuacions que s'han anat produint des de finals del
segle XX fins a principis del segle XXI.
Esquema realitzat a classe
Esquema realitzat a classe
Area ens explica que és des dels anys 70 i 80 que s'ha de
destacar la gran iniciativa dels governs per a implementar programes autonòmics
i institucionals (com ara "Atenea" i "PNTIC" a Espanya).
Aquests últims tenen múltiples objectius com: formar als estudiants perquè
esdevinguin usuaris de la societat tecnològica, introduir la informàtica en el
currículum,... però
lamentablement al darrere, també hi ha la implementació d'aquests, com a
estratègia per a la millora de cada nació i de l'economia mundial, i no tant
per una millora del procés d'ensenyament-aprenentatge en sí mateixa.
Les polítiques per implementar les TIC als centres escolars sorgeixen
simplement per enllaçar l'escola amb les necessitats econòmiques, o bé, la seva
finalitat primordial és aconseguir un millor model d'escolarització? En la meva
opinió i d'acord amb Area (2006): "estas políticas deben centrarse más en la
innovación de la práctica educativa y preocuparse menos por las
ratios/indicadores de la cantidad de ordenadores y recursos informáticos disponibles".
Però després d'èpoques de creixement, es produeixen períodes de recessió i crisis, i això és el que va passar a la dècada dels 90 segons Area, que
per falta de recursos econòmics, molts dels programes legislatius de l'àmbit
tecnològic es veien posats en perill, perdent prioritat en l'àmbit educatiu. Òbviament, les expectatives que tothom s'havia
fet eren massa elevades, i caldria fer front a una no-millora respecte a la
metodologia tradicional i a una no-revolució tecnològica.
Malgrat tot, després de la turmenta apareix el sol, i en el segle XXI es produeix un gran
desenvolupament de les tecnologies. Aquí
sorgeixen programes institucionals que intenten integrar les TIC com a recurs
habitual d'aprenentatge, com per exemple e-Europe,
e-Learning, Internet a l'escola (2002),
Xarxipièlag 2.0 (a Balears),... però també d'autonòmics (Proyecto Medusa a Canarias, com a exemplar), amb un gran problema: la falta de coordinació amb el govern
central, i el seu corresponent aïllament.
Així, després d'analitzar l'evolució de les TIC en legislació educativa, puc arribar a la conclusió, de que tanta evolució no ha suposat encara en el dia d'avui, una gran generalització ni una gran integració en els centres escolars. En la meva opinió:
-Sembla que els governs i els responsables
polítics són els únics que poden incorporar normatives tecnològiques i plans
estatals, quan haurien de deixar la llibertat als docents de poder intervenir
en gran mesura sobre aquestos, ja que són aquells agents que coneixen millor la
realitat escolar de primera mà. Com ens diuen Area, Sanabria i Vega en Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las
Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado:
"La figura del profesor es un
eje clave y sustantivo en los procesos de implementación exitosa de cualquier
política educativa, y en particular de aquellas que tienen como objeto la
incorporación de las tecnologías digitales.
Així, les opinions i creences del professorat
també compten.
Esquema realitzat a classe
-En segon lloc, si només s'intenten implementar les
tecnologies per interessos mercantils, es produirà tota una cultura de rebuig
entre el professorat, que provocarà que no tinguin l'actitud adient per poder
participar en aquesta classe de projectes.
https://flic.kr/p/6ZR3aD (Metàfora cultura de rebuig)
Què em proposaria per millorar aquesta situació en un futur? Seria necessari molta més formació, suport constant, així com també, l'existència d'una cultura organitzativa a nivell de centre que es basés amb la idea d'implementar les TIC com a recurs pedagògic i didàctic (PLA TIC).
Això no obstant, els mestres també hem de poder ser partícips a l'hora de decidir la legislació. Està clar que si es volen transformar les formes d'aprendre no s'ha de dotar només de recursos tecnològics l'escola, sinó que és necessari que vagi acompanyat de canvis en les pràctiques pedagògiques i en les concepcions del professorat.
Per finalitzar, en aquest enllaç es pot observar un vídeo de la meva companya Patricia Pinar Roig, sobre la opinió que tenen diversos estudiants sobre aquesta reflexió:
